MALA PRAXIS

Costa molt de creure que les entitats financeres no fossin coneixedores, i per tant responsables, de l’existència de clàusules abusives en les hipoteques com també de l’estafa de les preferents.

Igualment es fa difícil d’entendre que ningú s’adonés de la indefensió en què quedava el signant d’un préstec hipotecari davant els bancs, com d’altres moltes irregularitats que ara, després de la sentència dictada pel Tribunal de Justícia de la UE que declara il·legal la normativa espanyola que regula el sistema hipotecari, tothom denuncia i qüestiona.

El que és cert i posa de manifest aquesta sentència és la ineficiència dels legisladors o, millor, la connivència dels partits majoritaris amb els poders econòmics i financers.

No fa gaire temps, algunes entitats financeres van comercialitzar un producte que anomenaven de benvinguda, al qual tenia accés qualsevol persona, independentment de la inexistència de cap garantia raonable que el demanant retornés el préstec.

Això era el que semblava. La realitat era molt diferent. L’entitat s’assegurava el cobrament del deute en constituir la hipoteca sobre l’habitatge que venia al client. Aquest habitatge estava sobrevalorat, la taxació la feia la mateixa entitat i, a més a més, eren temps de la bombolla immobiliària. Així, si un apartament tenia un valor real d’uns 200.000 €, el banc el taxava en 300.000 € i el comprador signava una hipoteca per un import de 350.000 €. Tot eren facilitats i no se’n demanava cap garantia. De vegades el mateix banc falsificava una nòmina al client per justificar uns ingressos superiors als reals.

No ens hem d’estranyar que la demanda d’habitatges nous fos elevada i que a l’Estat espanyol es construís en llocs i paratges increïbles.

Des de les administracions, com hem explicat altres vegades, s’incentivava la compra i es deia que la millor i la més segura inversió era la compra d’un habitatge.

Amb l’arribada de la mal anomenada crisi, no oblidem que es tracta d’una estafa que afecta milions de persones, molts treballadors es quedaren sense feina. Durant un temps intentaren, renunciant a moltes coses, pagar puntualment el préstec. Ningú vol perdre el seu habitatge i el seu futur. El barri, l’escola, els amics..., tot formava part de la seva vida. Tanmateix va arribar un moment en el qual va ser impossible continuar pagant la hipoteca. Com molts dels afectats per les hipoteques diuen: “O donava de menjar als meus fills o pagava la hipoteca”.

Els bancs, que no entenen d’aquests problemes familiars, no podien deixar de seguir cobrant el préstec o bé recuperar l’apartament.

Així que s’iniciava un procés que acabava amb la subhasta de l’habitatge i el desnonament del deutor.

El valor de l’adjudicació de la subhasta no només era inferior a l’import del préstec sinó també al de la taxació. Seguint amb l’exemple, el banc es podria quedar el pis per un preu de uns 120.000 €. Si la persona no havia amortitzat deute, no oblidem que durant els primers anys només es paguen interessos, es podria trobar, de fet això és el que li passa a la majoria de les persones, amb una deute de 230.000 € més les costes (elevadíssimes) i al carrer.

Que a aquesta operació, la vulguin anomenar de mala praxi considerem que és massa innocent. En realitat és un atracament a mà armada.

El banc no només recupera l’habitatge, sinó que també pot haver cobrat més de 120.000€ que sumats al deute del desnonat suma una quantitat de 350.000€.

Això és un fet que demostra com els especuladors financers es poden repartir milers de milions de beneficis a costa de nosaltres. Nosaltres ens quedem sense l’habitatge i amb un deute de per vida i ells es queden l’habitatge i els nostres diners.

I, segons la Llei espanyola, això no és cap delicte. Com tampoc poden ser qualificats de criminals els que actuen així. I sí que en són molts, els que en un arravatament d’angoixa no poden més i es llancen per la finestra o el balcó. Són fets que hem de lamentar, però que no podem evitar i mai ens hem de sentir culpables. I la vida continua; no passa res.

Pedro Jesús Fernández